Escrit per Elena Lerma,
13 d’abril de 2019
Hem dic Elena i un dia jo també vaig haver de decidir.
Hui amb plena consciència, evoque als records per tal de compartir gustosament part del meu esperit passat i part de l’evol.lució de l’escola.
Hem dic Elena i hem permet compartir amb mi mateixa i amb qui vulga rebrem, l’esperit més íntim que des de sempre m’acompanya, hem manté desperta i que apropant-se la fi d’un cicle, hem crida i ressona amb més força.
Un esperit que qüestiona íntimament, s’enamora d’il·lusions, un esperit d’amor, justícia i compassió des de la intimitat.
Diuen que l’essència mai mor, però que on vivim, La Terra, entre tots ens encarreguem d’amagar-la, inclús de qüestionar-la, de deprimir-la. Però no és menys cert que no hi ha res capaç de transformar-la, si de cas de tornar a retrobar-la.
A l’evocar al passat, sent que ressona la paraula Confiança, confiança en què les decisions preses existeixen com a evolució, sense entrar en el conscient o inconscient de l’assumpte. Començar a confiar en la vida, me fiança que el camí escollit de compartir la dansa s’apropa en coherència i harmonia a la meua essència més pura i hui alguna cosa més abstracte.
Des d’un plànol conscient i sincer, la dansa no ha estat l’únic art essencial a la meua vida, també la música i l’expressió emocional mitjançant la paraula, han sigut i són els vehicles que m’han dut a experimentar el meu procés evolutiu conduït des de la sinceritat més profunda tot i que no sempre m’ha parat a escoltar-la.
La dansa, escollida com a via del cos físic, la música com a part del jo més emocional i la interpretació com la veu de l’expressió i del poder de les paraules, s’uneixen per provocar-me l’eixida d’idees, emocions, divagacions… donant lloc a creacions que hem complauen quan les compartisc; i m’he n’adone que eixe compartir m’apropa a l’equanimitat de l’ànima pròpia i a la felicitat.
Dins la nostra evolució com a éssers humans, pot ser de vegades, ensenfrontem a sistemes de creences que empoderen les nostres ments i distorsionen les nostres entitats i necessitats de conduir conscientment les nostres vides cap al descobriment dels nostres talents que ens fan feliços.
I enfront aquesta personal reflexió, done les gràcies als meus pares des del cor per recalçar-me en tot allò per el qual he tingut curiositat i guiar-me de la millor manera que han sabut i pogut, en definitiva, per confiar en el camí que jo, des del meu estat de consciència passat, vaig decidir, GRÀCIES per no imposar-me.
Si hi ha alguna cosa que m’heu imposat, són els valors d’honestedat, respecte i amor, que m’han ajudat a viure amarrada a la sotilesa que ens uneix a la nostra essència.
La meua evolució m’ha dut fins aquí. I atenent al present, agraïsc que així siga.
«Gaudim i compartim els records d’aquí i ara»
Gràcies
Recent Comments